El gran secret.

A l’Oriol li rondava pel magí descobrir els racons més amagats de l’escola. Feia poc temps que hi anava i aquell edifici no era com la petita torreta on havia fet els pàrvuls. Els més ganàpies li havien explicat que l’escola era una antiga masia. Els murs, gruixuts, eren acollidors i sempre quan tocaven les cinc de la tarda, ell mai tenia pressa per sortir-ne; realment es trobava bé embolcallat per aquelles parets sàviament orquestrades per les mans d’un mestre d’obres fa més de tres-cents anys.

Amb poques setmanes, ho havia remenat i tafanejat tot. La biblioteca havia estat una de les descobertes més interessants que desprenia una sensació única, unes restes arqueològiques rescatades del fons del mar donaven a l’estança un cert encant. Unes fotografies antigues a l’entrada de l’escola eren el testimoni que aquell vell edifici havia estat una casa de pagès. A les fotografies, s’’hi endevinaven persones que feinejaven a l’era de la masia amb les finestres obertes al pla de Barcelona.

L’Oriol, belluguet de mena, volia anar mes enllà en les seves descobertes escolars. Havia arribat el moment de ser agosarats i, fins i tot, incomplir alguna de les normes. No sabia per què, però hi havia una prohibició que tots, xics i grans, respectaven: ningú mai no s’atansava a l’escala que accedia a les golfes. Així doncs, el seu instint d’aventurer infatigable va conduir-lo a fer una aproximació a la porta vedada i inspeccionar-la detingudament. Era petita, de lleixes de fusta fosca, acabada en un punt rodó molt matusser.

La primera inspecció de la porta va concloure que l’accés seria més fàcil del que s’havia imaginat tot pujant per les dretes escales. Malgrat l’aparença, la porta no estava tancada amb clau i per tant només calia fer-li el joc al pany accionant la palanca i el passador es desplaçaria sense problemes deixant el pas lliure. Però per avui ja n’hi havia prou.

Dos dies després, l’Oriol ho havia pensat i preparat tot. Duia un lot de petaca amagat sota el camal dels pantalons, subjectat amb el mitjó per no aixecar sospites ni suscitar preguntes impertinents. Li havia posat piles noves i en duia de recanvi sota l’altre camal per si de cas. Tot era a punt, les cinc s’apropaven i començava a notar com s’anava neguitejant. El compte enrere havia iniciat. El so d’un timbre insistent indicava que l’inici de l’ascens a les golfes de la masia havia començat al temps que un riu de nens i nenes envaïen l’escala cara avall omplint l’espai de cridòries, rialles i corredisses.

No va ser fàcil arribar al darrer tram de l’escala i passar totalment desapercebut als ulls dels mestres; va ser un treball d’astúcia digne d’una de les guineus que cent anys enrere creuaven els camps de la masia. Davant la porta de les golfes, va accionar la palanca del pany i, tal i com havia planejat, el forrellat va desplaçar-se sense problemes, tot seguit va empènyer la petita porta que va seguir cap endins amb una lleu xerricada de frontisses. Una alenada d’aire fred acompanyada d’una olor amb lleugers matisos a resclosit van sortir de l’interior tot recorrent la columna vertebral de l’Oriol produint-li l’esgarrifança de trobar-se davant el que és desconegut i emocionant alhora.

Un cop dins, un fil de llum blava que s’esmunyia pel vidre esquerdat d’una finestreta produïa un escenari d’embalums retallats a contrallum. L’Oriol, genoll a terra, va accedir al lot camuflat sota el pantaló tot accionant l’interruptor. El lot no gaire potent proporcionava, però, la llum suficient per esbrinar què hi havia al voltant. La pols acumulada durant anys i panys a les golfes, s’anava aixecant al temps que els peus de l’Oriol avançaven per l’estança misteriosa, formant una boirina que filtrava les imatges i fabricava un feix de llum al pas del lot.

Mobles vells, mapes antics amb països ara inexistents, pupitres amb tinters, llibres de text, d’aquells que ara són de col·lecció, i llibretes de cal·ligrafia, eines del camp, caixes i paquets embolicats, tot un univers per descobrir. A l’Oriol va cridar-li l’atenció un globus terraqui de color pergamí amb peu de fusta esquerdat. Va atansar-se al globus i amb un moviment ràpid de dits va impulsar-lo fent-lo grinyolar tot i girant en la direcció equivocada.

–Ep!! em sembla que t’equivoques–va sentir al seu darrera.

En un primer moment, va pensar que l’havien enxampat. Esporuguit va girar el seu cos menut poc a poc, tot cercant l’autor del comentari. La sorpresa era allà, damunt d’una cadira de boga a la qual li faltava una pota i el seient era ple de forats.

–Em sembla que la terra gira cap a l’altre cantó, no?

No podia creure que des de la cadira un ratolí li estigués parlant. Potser pocs anys enrere ho hauria trobat normal, els seus contes eren plens d’animals que parlaven, però ara ja no era tan mec.

Aclaparat, l’Oriol no sabia què dir ni què fer.

–Perdona si t’he espantat; deixa que em presenti–va dir el rosegador tot fent un saltiró en forma de reverència.

–Sóc l’Artur, el ratolí de les golfes. La meva feina és fer de vigilant. De vigilant de la memòria i els records d’aquesta casa .

L’Oriol seguia mirant amb desconcert la bestiola xerraire. Les primeres paraules que va adreçar al ratolí van ser quequejant.

–Jo sóc l’Oriol i vaig a primer –va dir-li amb un to d’incredulitat

–No cal que et presentis ja sé qui ets i també conec els entrepans de formatge que portes per esmorzar; per cert, el bocí de crostó que llences cada dia és deliciós.

Un cop fetes les presentacions, el rosegador i el nen van començar a conversar amb normalitat. El ratolí va explicar-li, tot rondant per les golfes, que ell era una mena de bibliotecari però que en comptes de tenir cura dels llibres en tenia dels records, tal i com ho havien fet el seu besavi, el seu avi i el seu pare. Ara era ell qui tenia aquesta responsabilitat. A les golfes, s’hi acumulaven objectes que duien els records i la memòria de la masia.

–Mira, veus, aquestes són les eines amb les quals els Amill, els masovers de la casa, feien de pagesos. Aquesta caixa que sembla un armari és una radio, de les primeres que van existir; em sembla que encara funciona. I el senyor d’aquest quadre diuen que és Josep Pasqual de Taberner Pascalí i Sampere; quin nom més llarg, oi? És el baró que va donar nom en aquesta masia, encara que ell només hi passava temporades. Ah! i aquesta és una taula d’operacions; sí sí de quiròfan. Pensa que aquesta casa havia arribat a ser un hospital en temps de guerra, una època molt trista.

El ratolí semblava un apassionat guia turístic, explicant i descobrint els racons més singulars de l’itinerari. L’Oriol amb els ulls oberts de bat a bat no es perdia detall.

–Què hi ha dins d’aquest bagul? –va preguntar al ratolí amb curiositat.

–Aquest és el bagul dels jocs i les joguines oblidades –va respondre-li el rosegador.

L’Oriol va atansar-se per examinar el bagul.

–Puc mirar què hi ha dintre? –va preguntar.

L’Artur va fer una de les seves corredisses pujant dalt d’un feix de diaris lligats amb un cordill, per presidir l’operació d’obertura.

–I tant, pots obrir-lo i remenar tant com vulguis.

L’Oriol va començar a aixecar la tapa del bagul. Dins, tot un seguit d’andròmines mal endreçades esperaven que la curiositat de l’Oriol els tornés la vida encara que fos només per una estona. Patacons, una baldufa, un cèrcol, bitlles, unes crosses de fusta, els estris per jugar a bòlit, una taba. Tots aquests objectes desconeguts per l’Oriol emergien de la caixa empolsinats i més d’un força atrotinat.

–Com es fa? –va preguntar el nen, amoïnat.

–Com es fa el què?–va replicar l’animal.

–Doncs, jugar... no sé què és tot això, ni com funciona i no sé si tindré prou piles per fer-ho anar.

Les paraules de l’Oriol desprenien un cert desengany. L’Artur va esclafir a riure.

– Piles? No noi, no; això són joguines que funcionen sense piles, ni corrent elèctrica. Només amb la teva destresa i una mica de ganes n’hi ha prou per passar-ho bé tu i els teus amics. Ara però em sembla que es fa tard, potser que et trobin a faltar; si tornes un altre dia, et puc ensenyar com es juga.

D’aquesta manera va ser com el ratolí Artur i l’Oriol es van conèixer a les golfes de la masia Can Baró. A partir d’aquell dia, l’Oriol sovintejava les golfes prohibides. Amb el ratolí va aprendre molts jocs que ell mateix després ensenyava als seus companys. Els mestres i els pares mai van esbrinar on aprenia aquells jocs antics, els companys mai van preguntar-li i l’Oriol mai va estar disposat a fer públic el gran secret.

Post scriptum

Fins acabar l’ESO l’Oriol sempre patia quan arribaven les vacances, no fos cas que a l’escola es fessin fumigacions, tractaments antiplagues o desratitzacions. Mai ningú no va entendre per què.

Actualment, l’Oriol és veterinari i president de l’Associació Protectora de Rosegadors Urbans; ell n’és l’únic soci.

L’any 2030 una desratització de totes les escoles i edificis públics de la ciutat va acabar amb la vida de l’Artur i la seva descendència. Actualment, una família de mosquits tigres s’encarreguen de vetllar per la memòria i els records de la masia de Can Baró. Per cert, aquests animalons també xerren.