De la Caixa. Parlem?

A la gent del carrer la fusió entre Bankia i la Caixa ens la porta ben fluixa.

El meu pare m’havia explicat més d’una vegada que ell era impositor de la Caixa des del mes de maig de 1933, de fet des del mateix dia, o l’endemà, que va neixer. Narrava que aquella llibreta d’estalvis que mostrava com un tresor, s’havia obert amb un pesseta que la mateixa Caixa havia dipositat. Aquest relat el portava a explicar-me, amb més ganes que traça, la diferència entre un banc i una caixa i la importància de confiar els estalvis en una caixa i no en un banc… I a partir d’aquí la conversa derivava normalment en la importància de l’estalvi que sempre reblava amb la màxima, “ Si n’entren tres no poden sortir quatre”. Ai si aixeques el cap….

Aquests dies la fusió entre CaixaBank i Bankia ha fet correr articles i articles que donen la seva visió sobre aquesta operació financera. Vagi d’entrada que no entenc ni un borrall del que expliquen, la meva cultura sobre el món de les finances i de l’economia és totalment nul·la i espero que segueixi així fins al final dels meus dies. Vull morir tranquil i en pau!

Però sí que vull fer unes observacions a partir del que he anat percebent de la lectura de diferents articles, tertúlies (ai les tertúlies), i algunes converses. Primer de tot hauriem de valorar que potser tenim un problema quan tot el nostre benestar social està basat en un model econòmic on les finances tenen un paper protagonista, i per tant els bancs es converteixen de facto en actors i directors d’escena al mateix temps que propietaris del teatre. Mala peça al teler.

Cada dia ens ho juguem tot en una mena de taula de joc, borsa, mercats, inversions, ... i tremola per que el que estigui al davant sigui un jugador de nivell i experimentat, d’aquells que sap mesurar riscos i no jugar-s’ho tot al mateix número. A nivell personal estem hipotecats per viure i a nivell col·lectiu estem hipotecats de per vida. Tot plegat una merda, si em permeteu l’expressió avui estic especialment groller.

Tornem al tema de la Caixa, he pogut llegir algunes ploreres per la pèrdua d’un banc català. Curiós això de reivindicar i sumicar la catalanitat d’una entitat bancaria que va tocar el dos a la primera de canvi, l’octubre de 2017. Una fugida que pot ser interpretada també com un càstig i una advertència als qui tenim aspiracions democràtiques. El missatge era molt clar, allò de pam pam al culet. Els poders ho fan així, uns ho fan amb les porres i els altres amb els calers.

Però en canvi no he sentit gaires veus que aquests dies expliquin que van fer les dues entitats La Caixa - CaixaBank i Caja Madrid - Bankia, i d’altres entitats, amb la venda d’accions preferents. Un cas que va empastifar i arruinar a persones, moltes d’elles pensionistes, gent treballadora, que van ser literalment estafats per una mala praxis. Sembla que d’això jo no ens en recordem.

Mentre representa que la Caixa - Caixa Bank era “catalana” va acumular milers, si milers, de pisos buits, uns 5000 a principis del 2017, consecuencia de l’execució de desnonaments, també és cert que no és l’entitat que tingui el record de deixar persones al carrer amb una mà al davant i un altre al darrera i deixar l’immoble buit, el BBVA guanya per golejada (15222).

Si de tots és sabut que Caja Madrid i després Bankia ha estat un dels terrenys més enfangats sobretot amb el cas de les targetes black i un paradís de portes giratòries, la Caixa i després CaixaBank no s’ha quedat curta a l’hora de fer giravoltar portes, cal reconèixer que amb més discreció que els altres. Pels seus consells i cadires més untades hi han passat franquistes, membres de la casa reial, membres de la judicatura, persones del PSC -PSOE, de CIU, del PP i d’ERC. Un dels fitxatges que criden l’atenció és el de Rodrigo Rato primer entre el 2008 - 2010 a Criteria, i atenció el 2014 un cop ja ha passat per Bankia entra a Servihabitat. Curiós oi?

I finalment i escandalós és la participació en la industria de la mort. S’estima que la Caixa - CaixaBank ha invertit en la industria armamentística, segons l’informe Banca Armada de 2017, la xifra de 1190,2 milions en crèdits al que caldria sumar el valor accionarial de les seves participacions també en empreses del ram. Em fa molta angúnia pensar que una petita part dels dipòsits de gent treballadora que com jo hem tingut o tenen la nòmina a la Caixa - CaixaBank hem contribuït a genocidis, guerres, morts etc. Encara que sigui per desconeixement d’aquesta informació, però sí també en som responsables.

Que lluny queda aquella Caixa que obria una llibreta a cada catalanet pel fet de néixer, i que invertia els seus excedents en obra social, ara tot això ja és història. Però més enllà de la gesticulació del moment, a la gent del carrer, la gent treballadora la fusió de CaixaBank amb Bankia ens la porta ben fluixa. De fet ens queda lluny i som conscients que seguirem pagant comissions per cada operació. Una mena de sagnia paral·lela al fet d’anar posant-hi els estalvis i capitalitzar el banc, al mateix temps que el banc va tancant oficines, desatent els clients i és de suposar que ara amb la fusió enviant persones a l’atur.

Quin panorama…. de La Caixa. Parlem?